Presidenta de la Fundació Paral·lel 41
Intervenció de presentació
Bona tarda a tothom, I gràcies, gràcies de debò, per ser avui aquí. Gràcies als patrons i als membres del Consell Assessor que heu decidit sumar-vos a aquest projecte. Gràcies als mitjans de comunicació que avui ens acompanyeu. I gràcies a totes les persones que, des d’una estima profunda per Catalunya i per la seva gent, poseu temps, talent, experiència i recursos al servei del país.
Som aquí per començar un viatge que ens ha de portar lluny. I, per arribar lluny, de vegades el primer que cal és prendre perspectiva. Si alceu una mica la mirada i observeu el globus terraqüi, hi descobrireu una línia invisible que travessa Catalunya. Una línia exacta. Precisa. I, alhora, imaginada pels humans. Una línia que ens orienta sense separar-nos. És el Paral·lel 41. Una línia que recorre Catalunya i, alhora, la connecta amb la Mediterrània, Europa i el món. Arrelament i obertura. Identitat i projecció.
Però el Paral·lel 41 no només ens convida a mirar lluny. També ens obliga a mirar de prop. Perquè, mentre travessa el país, passa per camps de conreu i polígons industrials; per pobles que lluiten per retenir població i ciutats que no saben com absorbir-ne més; per escoles que necessiten recuperar exigència, qualitat i ambició; per infraestructures que fa massa temps que esperen, com el Corredor Mediterrani i l’Eix Pirinenc; i per llars on cada vespre moltes famílies fan equilibris per tirar endavant, mentre d’altres encara lluiten per tenir-ne una. Aquesta és Catalunya. I aquest vespre us volem parlar precisament d’això: de la Catalunya que ens toca repensar i, sobretot, del futur que volem construir.
Catalunya és un país viu. Tenim talent. Tenim capacitats. Tenim energia. I tenim gent que, cada dia, fa coses extraordinàries. Però també és un país que, en massa àmbits avança per inèrcia. Nosaltres no ens hi resignem.
Ara bé, per definir cap on volem anar, també hem de saber d’on venim. Els anys del procés van expressar un profund anhel de reconeixement nacional i la legítima aspiració de Catalunya a decidir el seu futur, davant d’un menysteniment estructural per part de l’Estat. Però també van evidenciar la dificultat de traduir aquella extraordinària mobilització ciutadana en una sortida política efectiva, en un context marcat per una repressió policial i judicial injustificables. Després han vingut la fragmentació, la fatiga i una progressiva pèrdua de centralitat.
No som aquí per fer l’autòpsia d’aquells anys. Ni per valorar, amb la perspectiva d’avui, decisions preses en moments molt difícils. I encara menys per renegar de l’ambició nacional que les va moure. Però Catalunya no pot quedar atrapada entre la nostàlgia del que vam viure i la resignació posterior.
Alguns tindran la temptació d’encasellar-nos ràpidament però us asseguro que no volem reconstruir cap partit ni cap etapa del passat. Però tampoc volem renunciar al millor que el catalanisme ha representat: vocació majoritària, cultura de govern, ambició nacional, europeisme, prosperitat, ascensor social i capacitat d’integrar sensibilitats molt diferents. Això no va de partits. Això va de país. Ens toca assumir els encerts, aprendre dels errors i obrir una nova etapa.
El món no ens ha esperat. I la Catalunya del 2035 afegeix nous reptes. Per orientar-nos en el territori, necessitem coordenades. Per orientar un país, necessitem coneixement, criteri i capacitat de decidir. I per això hem creat Paral·lel 41: perquè creiem que ha arribat el moment de tornar a definir, entre molts i amb ambició, les coordenades del futur de Catalunya.
Començaré amb una confessió. Catalunya necessita que la repensem, però no necessita un altre informe de 180 pàgines presentat solemnement. Per això, Paral·lel 41 no neix per ser un think tank que es limiti a produir informes, neix per contribuir activament a preparar el futur. I neix també d’una constatació: Catalunya necessita una mirada inequívocament catalanista, capaç de fer quatre coses: connectar talent compromès amb el país, generar idees i coneixement, construir criteri i consensos amplis i convertir-los en acció.
I ho volem fer entomant el llegat del catalanisme. Estem convençuts que el catalanisme ha de tornar a ser el gran marc de referència del país. El catalanisme, entès com un espai de trobada. Històricament, en el catalanisme hi ha cabut molta gent. No pensaven igual. Afortunadament. Però tots aquests empresaris, treballadors, mestres, botiguers, pagesos, professionals i intel·lectuals compartien una convicció molt elemental: Catalunya era un projecte que valia la pena construir junts.
Avui, però, aquesta casa s’ha fet més petita. Ens hem fragmentat. Ens hem classificat. I ens hem acostumat massa a parlar només amb els qui ja pensen com nosaltres. I, pel camí, hem perdut espais de catalanitat compartida. Nosaltres no ens resignem a perdre’ls. I tampoc renunciem a una altra idea essencial del catalanisme: que un país no és només una reivindicació sinó, sobretot, una construcció.
Així ho van entendre Almirall, Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i tants d’altres: construint institucions quan no n’hi havia; i impulsant escoles, empreses, universitats, associacions, ateneus, cooperatives, diaris i centres culturals. Aquest llegat d’un catalanisme que suma i construeix és el que reivindiquem.
Però reivindicar-lo avui vol dir actualitzar-lo. Per nosaltres, ser catalanista l’any 2026 vol dir defensar la llengua i la cultura; generar prosperitat i ascensor social; exigir institucions i serveis públics que funcionin; apostar pel talent, l’empresa, la innovació i l’obertura al món; integrar els qui arriben en un nosaltres compartit; i fer Catalunya més forta i més capaç de decidir el seu futur, amb l’ambició pròpia d’una nació europea amb segles d’història. Perquè, al capdavall, d’això tracta el catalanisme: millorar la vida de les persones i fer perdurar la nació.
I això s’ha de poder explicar també a una nova generació. Quan una persona de vint anys ens pregunti què és Catalunya, no podem respondre-li només explicant-li d’on venim. Hem de poder explicar-li on volem anar. Hem de poder dir-li: aquest és un país on pots construir una vida. Pots crear una empresa. Emancipar-te. Tenir fills. Assumir responsabilitats. Si el catalanisme és capaç d’oferir tot això, les noves generacions se’l faran seu i el tornaran a situar al centre. No perquè recuperi el passat, sinó perquè serveixi per fer avançar el país.
I això també vol dir repensar com construïm pertinença. Els nous catalans han de ser protagonistes del futur del país. No preguntarem a ningú d’on ve per decidir fins on pot arribar. Però formar part d’un nosaltres compartit també comporta compromisos ineludibles: amb la llengua, les normes comunes, els drets i els deures, i la voluntat de formar-ne part.
Nosaltres no volem ocupar la centralitat. Volem ajudar a construir-la. Perquè la centralitat no és ser al mig. No és moderació. No és equidistància. És aconseguir que al voltant d’una mateixa taula seguin persones que normalment no seuen juntes. Que una idea deixi de pertànyer a un sector i comenci a pertànyer al país. No volem que Paral·lel 41 sigui un altre espai del catalanisme. Volem contribuir que el catalanisme torni a ser un espai de trobada del país. Amb els que hi eren. Amb els que se n’han allunyat. I, sobretot, amb tots aquells que encara no hi han entrat mai.
I és des d’aquesta voluntat que hem definit el nostre pla d’acció partint de tres conviccions. La primera: Catalunya necessita recuperar la mirada llarga. I necessita fer-ho ara. Ho deia al principi, el món no ens ha esperat. La revolució tecnològica s’ha accelerat. Europa ha canviat. La demografia ha canviat. Els fluxos migratoris han transformat el país. L’habitatge s’ha convertit en una barrera d’entrada a la vida adulta. La productivitat s’ha estancat. Per tornar a mirar endavant, afrontar els reptes del present i anticipar els que vindran, neix l’Agenda Catalana de Futur. Perquè el món continuarà avançant, amb nosaltres o sense nosaltres. I Catalunya ha d’avançar amb ell, sense deixar de ser Catalunya.
I, per fer-ho, partim d’una segona convicció: no volem quedar-nos només en l’opinió. Cal construir criteri per saber prioritzar, decidir i actuar, i buscar grans acords sempre que sigui possible. Perquè construir consensos és fonamental: obliga a escoltar, a incorporar arguments que no són els teus i, de tant en tant, a pronunciar una frase que ha desaparegut misteriosament de la vida pública: «tens raó». Per això, l’Agenda Catalana de Futur no serà una suma d’articles i informes d’experts. Escollirem grans qüestions de país i, en cada àmbit, reunirem persones que no pensen necessàriament igual. Acadèmics i empresaris. Sector públic i sector privat. Experiència i joventut. I els demanarem que pensin en gran i que qüestionin, si cal, fins i tot les regles del joc que avui donem per descomptades.
I la tercera: cada projecte haurà d’acabar, d’una manera o altra, en acció. Una recomanació que arribi a qui decideix; una nova xarxa de talent; una iniciativa empresarial o social; una proposta legislativa; una oportunitat internacional per a Catalunya.
I per fer aquesta feina, recorrerem Catalunya. Volem construir aquesta agenda amb mestres i sanitaris, pagesos i treballadors, autònoms i empresaris, professionals, servidors públics, creadors, investigadors, entitats i associacions de tot el país. Amb els més joves, que busquen raons per quedar-se, i amb els nostres grans, que han dedicat tota una vida a construir el país que hem rebut. Aquesta presentació és només la primera. Durant els pròxims mesos recorrerem el país perquè l’Agenda Catalana de Futur es construeixi des de tot Catalunya.
I construir-la des de tot el país vol dir, també, connectar les persones que el fan avançar. Catalunya té molt talent que voldria implicar-se en un projecte de país i que sovint no troba com fer-ho. Paral·lel 41 vol ser aquesta connexió. No una comunitat de persones que pensen igual. Una comunitat de persones disposades a fer coses juntes.
Acabo. Tot això parteix d’una última convicció que, al capdavall, explica per què hem creat Paral·lel 41. Un país no improvisa el seu futur. El prepara. Les grans oportunitats històriques només s’aprofiten quan, abans que arribin, algú ha fet la feina. Pensar. Estudiar. Contrastar. Construir criteri. Preparar propostes. Formar lideratges. Teixir aliances.
Els projectes de país necessiten temps, rigor i infraestructura intel·lectual. Necessitem espais capaços de connectar coneixement i acció. Experiència acumulada i talent emergent. En això vol contribuir la Fundació Paral·lel 41. Perquè, quan Catalunya torni a tenir al davant una gran oportunitat, ens trobi amb les idees clares, els lideratges preparats i el país a punt. Moltes gràcies.
Intervenció de cloenda
Amics i amigues, voldria acabar parlant menys de la Fundació i més del motiu pel qual aquesta Fundació té sentit. Perquè, al final, la pregunta és senzilla. Quina Catalunya volem deixar als qui venen darrere? El futur de Catalunya no es construirà des de la nostàlgia. Ni des de les trinxeres. I tampoc des de la resignació. Es construirà si som capaços de tornar a oferir-nos un horitzó clar, ambiciós i tangible. Per això neix Paral·lel 41: per contribuir a pensar aquest horitzó i donar-li forma.
I potser per això tampoc no és casual que comencem precisament aquí. A La Pedrera. Voldríem que Paral·lel 41 fos també això: una pedrera d’idees, de talent, i d’iniciatives capaces de transformar el país. I fer-ho aquí ens connecta amb el llegat de Gaudí, precisament l’any del centenari de la seva mort.
Per a mi, a més, Gaudí té una dimensió molt personal. Gaudí em porta al meu pare. Va ser ell qui, quan jo era petita, em va ensenyar què era un arc catenari, en una exposició a les golfes d’aquesta casa. Amb els anys he entès que aquella forma ens pot ensenyar alguna cosa que va molt més enllà de l’arquitectura. L’arc catenari no s’imposa a les forces que actuen sobre ell. Les entén. Les equilibra. Les ordena. I així construeix una estructura sòlida.
Paral·lel 41 vol fer una mica això amb Catalunya. Entendre les forces i les energies que travessen el país, connectar-les i convertir-les en una força constructiva.
Però aquesta nit hi ha encara una altra idea personal que voldria compartir. L’any 1960, en unes circumstàncies que evidentment no són comparables a les d’avui, un jove Jordi Pujol va dir una frase que acabaria definint tota una generació:
«Pertanyo a una generació que puja, a una joventut que creix lentament, naturalment, però de manera obstinada.»
Molts de nosaltres vam créixer admirant aquella generació. No perquè ho fes tot bé -cap generació ho fa-, sinó perquè va tenir ambició de construir. Va aixecar institucions, va modernitzar el país, va defensar la llengua i la cultura i va tornar a situar Catalunya al món.
El president Pascual Maragall, en les seves memòries polítiques deia
«Hi ha qui opina que la meva dedicació política no ha estat altra cosa que reprendre els anhels incomplerts de la genaració dels meus avis, després del buit de la generació perduda dels pares per culpa de la guerra civil. Potser si. En política cada generació té una feina a realizar, és cert.»
Nosaltres pertanyem a una generació particular. Hem viscut els grans avenços de Catalunya i també les seves frustracions. Vam viure el 2017 amb esperança, emoció, preocupació i contradiccions. No venim a qüestionar els qui ens han precedit. En som hereus. I ser hereus vol dir recollir el millor del que ens han deixat, aprendre dels errors i fer-nos responsables del que ve ara.
Perquè la nostra generació no pot passar els pròxims vint anys administrant les conseqüències del passat. Ara ens correspon a nosaltres. Hem rebut un país extraordinari, amb contradiccions, problemes i ferides. I la nostra responsabilitat no és limitar-nos a gestionar-lo, sinó fer-lo avançar. Fer-lo més fort. Més pròsper. Més cohesionat. Més culte. Més lliure. Més connectat al món. I fer-ho sense populismes, sense por i sense resignació.
No per restaurar el passat. No per renegar-ne. I encara menys per resignar-nos al present. És hora d’obrir, entre tots, una nova etapa.
I volem fer-ho amb tothom que vulgui contribuir a fer avançar Catalunya. Amb els qui acaben d’arribar. Amb els qui van marxar i volem que tornin. I amb els qui avui tenen vint anys i algun dia hauran de decidir si aquest projecte de país també és seu. Per això, avui us convidem a implicar-vos formant part de Paral·lel 41.
Jo voldria que d’aquí a deu anys poguéssim mirar enrere i assenyalar coses concretes que van començar aquí. Persones que es van conèixer. Projectes que van néixer. Joves que van assumir responsabilitats perquè algú els va obrir una porta. I decisions que van fer avançar el país. Això és Paral·lel 41.
Catalunya té el talent i la capacitat. Ens cal compartir direcció i ambició. I per això avui fixem el Paral·lel 41: no com una frontera, sinó com una coordenada compartida per tornar a mirar lluny. Per fer una cosa que Catalunya ha demostrat moltes vegades que sap fer: convertir dificultats en energia, talent en progrés i ambició en futur.
Aquest és el nostre compromís amb Catalunya. I aquesta és la invitació que avui us fem: Mirem lluny. Pensem en gran. I fem-ho plegats. És hora d’obrir, entre tots, una nova etapa.
Moltes gràcies.